Escòcia i Gal·les: Sobiranisme vs nacionalisme?
 

Com hem pogut veure recentment en les darreres eleccions al Regne Unit, els independentistes escocesos; amb el seu resultat immillorable, davant la perspectivadel Brexit dur a tocar i amb una població molt majoritàriament reticent a la sortida delpaís de la Unió Europea, ja tenen el terreny aplanat cap al segon referèndum d’independència i cap a la plena sobirania. Però, com han arribat fins aquí i quinamena de nacionalisme és l’escocès? Per què, en canvi, més al sud, els seushomòlegs gal·lesos han fracassat tan estrepitosament en llurs objectius polítics? Com diuen en anglès, first things first .
 

Escòcia és un país ultra-majoritàriament anglòfon i per tant assimilat lingüísticament a la seva veïna, Anglaterra, d'ençà de fasegles. A més, fa molt de temps que a Escòcia no existeix una unitat idiomàtica ocultural, ja que el país es troba dividit entre les Highlands , on s’hi ha parlathistòricament una llengua cèltica portada a l’alta edat mitjana per colons irlandesos del regne de Dal Riáta, el gaèlic escocès, avui en dia tocat de mort i amb només 50.000 parlants nadius; i les Lowlands , on des del segle X s’hi han anat introduint progressivament dialectes anglesos, d’origen germànic, com l’scots, que a la vegadahan anat sent substituïts per l’anglès estàndard.

 

Per contra, el País de Gal·les és una nació amb una cultura mil·lenària que haconservat una única i antiga llengua celta britònica, el gal·lès, d’origen preromà, queha sobreviscut com a idioma majoritari de la població del país fins a l’entrada delsegle XX i que es manté encara com a llengua viva parlada de manera habitual permilers de ciutadans del Regne Unit. A dia d'avui, el gal·lès és una de les duesllengües oficials a Gal·les, en peu d’igualtat administrativa amb l’anglès, i segonscàlculs oficials compta amb 600.000 parlants competents.

 

Per què, doncs, no és Gal·les qui lidera la batalla per la sobirania de les nacions ales illes britàniques? La resposta no és pas fàcil i és plena d’implicacions sociopolítiques, culturals i històriques.

Aquest punt de partida, després de la nostra pregunta, ens duu a una reflexió sobreel mateix significat de nacionalisme, de quins tipus de nacionalismes existeixen i dequè comporten en cada cas. Són el mateix, sobiranisme; terme tan estimat per les esquerres catalanes, que nacionalisme? Són sinònims? Mirarem de trobar respostaa totes aquestes qüestions analitzant els dos principals moviments independentistesde l’illa britànica.

 

Per una banda, a grans trets (alguns escocesos m’ho rebatran), el nacionalisme escocès se sosté fonamentalment en arguments econòmics, polítics i ideològics.Econòmics perquè Escòcia, com Catalunya, és un país autosuficient que tindriaopcions reals de consolidar-se com a estat modern i eficient, sense massa dificultats d’inserció al mercat europeu, en gran part, gràcies al fet de ser una potència petrolífera i a disposar de la major reserva marina de petroli de la Unió Europea.Polítics i ideològics perquè el Partit Nacional Escocès (SNP), que monopolitza l’independentisme escocès de manera aclaparadora, és un partit amb una agenda socialdemòcrata clara, amb plans de pertinença continuada a la Unió Europea,obertura a la immigració, creació d’habitatge social, augment d’impostos i dedespesa social, desarmament nuclear, entre d’altres. Tornant a la qüestió identitària, paradoxalment, la desunió cultural d’Escòcia ha anatacompanyada d’una forta unitat política sota una identitat comuna escocesa, basadaen un estat unitari en forma de regne, unit per lliure voluntat amb Anglaterra des delsegle XVIII, i en llur vassallatge a l’antiga monarquia escocesa, unitat que seglesmés tard s’ha vist reforçada gràcies a la progressiva uniformització lingüística del país sencer sota l’anglès estàndard en la seva variant escocesa, prou diferenciadade la d’Anglaterra. Això ha reforçat el fet que el nacionalisme escocès no esgrimeixigaires raons culturals o identitàries en l’horitzó independentista. Podem concloure que Escòcia és un cas paradigmàtic de sobiranisme pur i dur, enquè els interessos politicoeconòmics de les classes mitjanes i altes del paíss’avantposen clarament a qualsevol discurs que proposi el restabliment d’una idiosincràsia etnolingüística pròpia i diferenciada respecte de l’estat del qual hom espretén separar.

 

Per altra banda, el nacionalisme gal·lès des de la seva aparició a principis del segleXX com a moviment influent en la societat gal·lesa, s’ha centrat en lesreivindicacions lingüístiques, culturals i històriques i en tot el que diferencia el poble gal·lès de la resta de l’illa. Això es fa palès en el nom del partit històric del nacionalisme gal·lès, Plaid Cymru (literalment, Partit de Gal·les), que des de la seva fundació va promoure la llengua autòctona en tots els àmbits, en va reclamar l’oficialitat, el seu ús en l’educació, i va realitzar protestes i accions de rerefons cultural i identitari, amb episodis memorables com l’incident de Penyberth l’any 1936, conegut com a Tân yn Ll ŷ n (foc a Llŷ n), en què tres membres del Plaid Cymruvan calar foc en senyal de protesta al camp de proves d’explosius i aeròdrom quehavia construït la Royal Air Force (RAF) al damunt de Penyberth, una granja alnord-oest de Gal·les que havia estat esfondrada recentment seguint els plans militars del govern britànic. Penyberth funcionava com a casal cultural del movimenti va esdevenir tot un símbol de la llengua, tradicions i literatura gal·leses. Continuant amb el que deia, com a prova d’aquest impuls cultural encara inherent almoviment, el nacionalisme gal·lès s’aplega anualment des de fa dècades al’Eisteddfod, un festival de celebració de les lletres gal·leses, especialment de lapoesia.

 

Tanmateix, el Plaid Cymru, també d’orientació socialdemòcrata, ha incorporat recentment arguments de caire social i econòmic al seu discurs per atraure el vastelectorat anglòfon, que d’altra banda no tenen la força dels arguments esgrimits pels seus homòlegs escocesos, ja que Gal·les és un país molt més empobrit i dependentde l’economia anglesa que no pas Escòcia.

 

Sigui com sigui, el nacionalisme gal·lès sempre s’ha mantingut fidel a les seves reivindicacions lingüístiques i culturals. Aquesta vocació ha portat el moviment avincular-se estretament amb les zones més gal·lesòfones del país; és a dir, amb tot l’oest de Gal·les, especialment el nord-oest, que han esdevingut féus electorals insubornables del Plaid Cymru, partit que tradicionalment ha tingut implantació quasinul·la al sud industrialitzat, actualment de parla anglesa. Aquesta situació recordaforça a la que vivim al Principat, on el nacionalisme català i l’espanyolisme han anattot sovint de la mà de la llengua materna dels votants i on hi ha hagut una fortatendència a la territorialització.

 

No és el cas d’Escòcia, on el nacionalisme (potser hauria de dir sobiranisme) no haanat lligat amb cap sector de la població en concret ni amb la llengua dels electors,cosa que ha permès que una gran fracció del país s’hi hagi sentit interpelada i hagipujat al carro de l’independentisme sense que això comporti l’acceptació de capnova hegemonia cultural.

 

Cal afegir que, tot i disposar d’una llengua i cultura úniques que gaudeixen de certavitalitat, el País de Gal·les, plenament integrat a Anglaterra des del segle XIII, i laidentitat gal·lesa en si mateixos són un constructe nacional relativament recent,format a partir de territoris i antics regnes cèltics a l’oest d’Anglaterra que havien mantingut dialectes britònics. Aquests territoris, a diferència d’Escòcia, mai havienestat aplegats sota una unitat política i sobirania compartides, més enllà de lamonarquia anglesa. Això ha dificultat la consolidació d’un sentiment nacional compartit a través de tot el país gal·lès, especialment al sud miner.

 

Fent un paral·lelisme amb el nostre país, Catalunya és un cas particular, ja que compta tant amb un fort sentiment compartit d’unitat nacional i territorial vertebradaal llarg de segles, com amb una llengua i cultura autòctones amb prou vitalitat. Catalunya té per tant totes dues potencialitats, tant el punt fort d’Escòcia com el de Gal·les respectivament. Així doncs, és la nostra missió aprofitar aquestes condicions favorables de què no gaudeixen altres nacions sense estat de la nostra Europa.

 

En matèria cultural, Catalunya ha de triar si vol ser Escòcia o Gal·les. Catalunya hade triar si vol sacrificar la llengua i cultura autòctones per abraçar un sobiranisme al’escocesa, desproveït de qualsevol connotació autoafirmativa, o si vol per contra,com Gal·les, preservar la pròpia idiosincràsia cultural i lingüística a través del nacionalisme com a premisses irrenunciables del futur estat, abans que subordinar-la a qualsevol projecte polític descafeïnat.

Max Mercader