La Catalunya d'avui

La Catalunya d'avui no és homogènia, com segles enrere. L'ocupació militar castellana i les onades migratòries massives que ha patit la nostra terra han capgirat el que érem i el que som. Si bé en certa manera podem dir que el dia d'avui una part d'aquesta immigració s'ha assimilat (sobretot la que va anar a viure al rerepaís), les ciutats i els seus voltants són testimoni d'on hem anat a parar. La bota espanyola que fa segles que ens escanya, avui és més a prop que mai d'aconseguir el seu objectiu i ningú de fora vindrà a treure les castanyes del foc. Som en un punt d'inflexió en la història, on per primer cop l'idioma habitual a la nostra terra és el castellà. Les xifres parlen per elles mateixes. L'ús habitual del català als Països Catalans és de l'alarmant 32%, i al Principat, del 36%. Això no vol dir que simplement els catalans avui parlen més castellà, que també, sinó que el volum de població castellanoparlant, immigrada o nascuda aquí, ens ha arraconat casa nostra, i ens ha fet esdevenir una minoria nacional. Molts catalans en són partícips i còmplices, d'aquesta substitució lingüística. De botiflers i covards en tenim a grapats. Els enemics més hàbils de Catalunya s'aventuren a dir que "avui la societat catalana està dividida". Aquests, volen fer creure intencionadament a la població general que aquells qui no han parlat mai català són "tan catalans com la resta". Nosaltres, que bé sabem que els colonitzadors mai seran ciutadans de Catalunya, no podem sinó rebatre el seu argument. Però només amb paraules no aconseguirem res. De res serveix predicar si ens seguim relacionant com a bons veïns amb aquells qui corrompen la nostra terra, canviant la nostra llengua per l'estrangera a la primera de canvi. On és la voluntat de lluita? El conflicte no és polític, és nacional, i la nostra lluita no és palpable només a les manifestacions i mobilitzacions, és cada dia. Cada moment del dia, cada castellà que no ens canvia la llengua és un element enfrontat a la nostra manera de ser i a la nostra cultura i identitat. I si volem fer quelcom al respecte, si l'hora ens crida actuar, el primer que hem de fer és seguir ferms en la nostra llengua, i ser capaços de relacionar-nos entre nosaltres, els catalans, de créixer com a poble i en unitat nacional. Els hereus de la terra dels nostres avis hem de pensar en conjunt. És en la unitat on trobarem allò que necessitem, i si ens desgastem en baralles internes, no avançarem. Això no vol dir que no assenyalem a aquells qui posen bastons a les rodes al nostre alliberament; precisament, els nostres esforços han d'anar en contra els qui proposen una Catalunya autonòmica, contra els qui la volen assimilada i rendida. Nosaltres a la nostra terra en som més. Però avui restem endormiscats, desorganitzats, desfets, perduts i alienats, per la política del procés i per culpa d'aquells qui pensaren que amb Espanya es podia dialogar. Els qui ens diem nacionalistes ens hem de fer nostre altre cop el país. Ens hem d'ajudar els uns als altres, i protegir-nos d'aquells qui ens volen mal. I això ho hem de fer en tots els àmbits de la vida. Teixir amistats entre aquells qui pensen igual que tu i tenen objectius similars només et fa més fort. A NosaltresSols!, ens hem proposat posar en contacte els nacionalistes d'arreu del país. Volem uns joves formats i combatius, i volem ser un espai per compartir punts de vista, coneixement i experiències. És hora d'abandonar el sentiment d'esclau i combatre l'assimilacionisme castellà. Cal reconstruir els fonaments del nostre país enrunat.

 

- l'Espart.